2n Taller a l'Ateneu de Sant Cugat: Contes sobre el mural

El proper dissabte 29 de novembre faig el darrer taller del trimestre a l'Ateneu de Sant Cugat.

Contes sobre el mural
Hi havia una vegada… una paret. Una paret plena de dibuixos i paraules. Una paret que a tot aquell que la mirava amb atenció li regalava una historia de fantasia que mai més no tornaria a oblidar.


Per Nadal, més tallers per a nens i nenes que volguin gaudir d'una:

Bona lectura!


*A la foto Humpty Dumpty, l'ou sobre el mur. És un famós personatge infantil anglés que m'ha semblat adient per il·lustrar el taller i que sorgeix d'aquest poema del s.XIX:

Humpty Dumpty sat on a wall.
Humpty Dumpty had a great fall.
All the king's horses and all the king's men
Couldn't put Humpty together again.

Trad. més o menys lliure:

Humpty Dumpty va seure en un mur.
Humpty Dumpty va caure ben dur.
Tots els caballs i homes del rei
no van poder unir al Humpty mai més.

El Humpty Dumpty es va fer especialment famós arrel d'aparèixer a l'obra "Alicia a través del mirall".

Didals de part d'en Peter pan

Estrenar secció m’ha creat un gran dubte: triar el primer llibre que m’agradaria recomenar-vos. A vosaltres i als vostres fills. Perquè aquest racó literari, (que no us enganyin les aparences) és per a nens i nenes de fins... no ho sé… 200 anys?

M’apropo a la meva llibreria i molts dels llibres que hi descansen sembla que deleixen per ser els escollits. “Triem a mi” em diu la Cançó de Nadal de Dickens, “s’apropen les festes i no em negaràs que sóc tot un clàssic”. La Matilda d’en Roald Dahl se’l mira formal i alhora burleta i exhibint els seus poders meravellos, m’alça el llibre per sobre la resta. “La propera vegada, Matilda t’ho prometo”. Paso la mà indecisa per l’Alícia d’en Lewis Carroll, en Jim Botó i Lluc el Maquinista d’en Michael Ende, per l’Illa del tresor de l’Stevenson, quan una dringadissa nerviosa m’obliga a aturar-me. El só surt de les planes d’en Peter Pan, obra de l’autor escocés James Mathew Barrie. 

Tinc moltes raons per escollir aquest llibre: hi surten nens, fades, pirates, indis i cocodrils. També hi ha aventura, amistad, una història d’amor una mica pecul·liar, situacions còmiques o desconsoladament tristes. Però per damunt de tot, Peter Pan, retrata com pocs, l’esperit de la infància: “no crèixer mai”.

Deixant de banda les versions que ens ha portat el cinema, us recomano que torneu a les planes d’aquest clàssic de 1911 (any en que es va publicar l’adaptació en novel·la de l’obra de teatre estrenada a Londres el desembre de 1904). L’obra és un viatge formidable a la Terra del Mai-més. Preneu sense por la “segona a la dreta i recte fins a la matinada”. Penseu que, com La Wendy, en Michael i en John, l’illa no és una terra desconeguda per als infants. Els tres protagonistes reconeixen cada racó d’aquest món màgic, de la mateixa manera que la majoria de nens conèixen de molt a prop el territori de la fantasia i s’hi senten com a casa. En aquest món de meravelles pots volar, creure en les fades i lluitar contra els pirates sense rebre mal. És, finalment, el lloc idoni per entrenar-se per a la vida. Un terreny de creixement que cap nen hauria de deixar de visitar. I és que, com diria en Peter Pan “pensar en coses meravelloses t’enlaira”. D’acord, també es necessita una mica de pols de fades. Però l’obra d’en Barrie és capaç de fer-nos volar tan amunt que, de ben segur, veurem les coses amb una nova perspectiva.
Per cert, me n’oblidava, abans d’acabar en Peter m’ha demanat que us doni de part seva un fort i afectuós “didal”.

Publicat el 30 d'octubre de 2008 al Diari de l'Ateneu de Sant Cugat. Una altra forma de desitjar-vos:

Bona lectura!

Taller al Ateneu de Sant Cugat

El proper dissabte 25 d'octubre començo els tallers de contes a l'Ateneu de Sant Cugat. Faré un taller una vegada al mes amb els nens i nenes apuntats a l'Ateneu del infants i aquest primer es titula:

"El millor conte del món"

¿Quin és el millor conte del món? ¿Hi surt una bruixa o un ogre? ¿És d’animals o de princeses? ¿Fa riure o fa plorar? ¿És llarg o curt? En realitat, el millor conte del món encara està per escriure. I encara sort, perquè mentre arriba podem gaudir llegint contes de tota mena. Contes on hi surtin nens o nenes com vosaltres, mags o dracs, reis i reines, ànecs, foques o mosques. Contes que et faran riure sense parar o plorar desconsolat. Contes tan curts com un suspir o llargs com un dia sense pà. Només hi ha una pega. D’entre tots els mil·lions de contes que hi ha, hauràs de triar. Quin conte vols llegir avui?

El meu objectiu es iniciar-los en la tria, potenciar que es plantegin què els agrada llegir i perquè. Però sobretot passar-nos-ho molt bé gràcies a la:

Bona lectura!

Un conte per la crisis*: El vestit nou de l'emperador de H. Christian Andersen

Hi havia una vegada un emperador la major afició del qual eren els vestits. Tenia moltíssims, i passava hores i hores provant-se'ls i mirant-se en el mirall.
Tot i ser tan vanitós, els seus súbdits l'estimaven. Un dia es van presentar davant de l'emperador un parell de murris que afirmaven ser grans sastres. Van dir que podien confeccionar per a ell un vestit meravellós, quelcom únic i mai vist que el convertiria en l'admiració del món sencer.

- I a més de ser el vestit més bell que pugueu imaginar, les seves propietats màgiques us seran molt útils - va dir un dels dos murris.
- Sens dubte - va afegir l'altre -, doncs el vestit que us oferim només podrà ser vist per les persones intel·ligents.
- Realment , un vestit així em seria molt útil - va dir l'emperador -, perquè em permetria distingir als necis dels savis, la qual cosa és molt important per a un monarca... Digueu-me el que que necessiteu per a fer-me aquest vestit i poseu-vos ràpidament a treballar en els telers del palau.

Els murris van demanar gran quantitat d'or, joies i seda, es van instal·lar en els telers i van fingir estar teixint, encara que no feien més que repetir gestos i moure les màquines amb les mans buides, com si treballessin amb fils invisibles.
A mesura que anaven passant els dies, l'emperador estava més nerviós, perquè anhelava tenir el meravellós vestit.
Un matí, va demanar al seu primer ministre que s'acostés als telers per a veure com anava la fabricació del teixit màgic.
L'ancià es va dirigir a les habitacions on estaven instal·lats els telers de palau i va veure als dos homes movent-se afanyadament, encara que sense res a les mans.

Molt sorprès, el ministre es va acostar a ells disposat a preguntar-los què estaven fent, però abans que pogués parlar, un dels murris li va dir:

- Quin honor que el primer ministre vingui a contemplar el nostre treball! Us agrada el teixit?

El ministre anava a dir que no veia res, però per por a passar per panoli va dir que era preciós. Com els murris havien dit que només les persones intel·ligents podrien veure el vestit màgic, el ministre no es va atrevir a dir-li a l'emperador que no havia vist res de res; li va explicar les majors meravelles sobre el teixit que els dos home estaven preparant, i l'emperador va quedar molt satisfet.
Poc després, els dos murris es van presentar davant del monarca i li van dir que necessitaven més or i joies per al vestit. Al principi l'emperador es va mostrar sorprès, però com el seu ministre havia parlat tan bé del teixit, va acabar per donar-los el que demanaven.
Els dos murris van anunciar que el teixit estava preparat i que havien començat a cosir el vestit, i als pocs dies es van presentar amb les mans buides davant de l'emperador.

Naturalment, aquest no va veure res, però per por a passar per panoli va dir que era meravellós.

" Si el primer ministre, que és un home savi - va pensar l'emperador -, ha vist el vestit i jo no, vol dir que sóc un neci; però val més que els meus súbdits no s'assabentin, o em perdran el respecte."

De manera que l'emperador va anar dient a tot el món que el vestit era magnífic i que tenia ganes d'estrenar-lo. Els murris van fingir provar-se'l diverses vegades per a fer els últims ajustos, i era realment graciós veure l'emperador en roba interior davant del mirall, fingint admirar un vestit inexistent.

Quan els murris van anunciar que el vestit estava preparat, l'emperador va organitzar una gran festa perquè tota la gent de la seva cort l'admirés. Quina seria la sorpresa dels cortesans en veure aparèixer al seu monarca en roba interior; però com havia corregut la veu que només les persones intel·ligents podien veure aquell vestit, ningú es va atrevir a dir que no veia res.
Un dels cortesans més necis i aduladors va començar a elogiar en veu alta l'inexistent vestit, i aviat el van imitar tots els altres.
L'emperador va manar organitzar una desfilada perquè tot el món pogués admirar el seu vestit nou.
Per por a passar per panoli, ningú va dir res en veure l'emperador en roba interior, fins que una noia molt petita va cridar: - L'emperador està despullat!

Llavors la gent del poble, que al principi no s'havien atrevit a dir res, van començar a riure's per sota el nas i a dir-se els uns als altres: - L'emperador no porta cap vestit! L'emperador va en roba interior!
L'emperador i els cortesans també havien sentit el crit de la noieta, i sabent que els vailets són més sincers que els adults, es van adonar que havien estat víctimes d'un engany. Però com tota la gent estava mirant, a l'emperador no se li va ocórrer una altra cosa que seguir caminant molt seriós.

Quant als dos murris, ja estaven lluny. S'havien donat a la fuga amb tot l'or i les joies que li havien tret el vanitós i ingenu emperador, i es conta que encara segueixen rient-se'n.

* Estreno nova secció. "Contes aplicables a la realitat que vivim". Així aprofito per explicar-me-la a mi mateixa i de pas recomenar-vos una:

Bona lectura!

Els mitjons de l'home invisible

Avui la recomenació ve de part de la Berta Gaya traductora del llibre. Encara no l'he llegit però la font és de confiança.
La novel·la és d'un autor anglés anomenat Alex Shearer. I l'argument promet:
"Prepara’t per al Museu dels Horrors. Però has de recordar una cosa: NO HAS DE TOCAR res del que hi ha exposat. Els nois protagonistes d’aquesta divertida i esfereïdora aventura van ignorar aquest avís i ara són víctimes d’una maledicció: un comença a tenir uns ullals sospitosament llargs, i l’altre noi comença a ser “una mica” invisible. Seran capaços de trobar una solució?"
Moltes felicitats a la Berta per la part que li toca i a la resta:

Bona lectura!

A inventari i numeri

Ja torno a ser aquí. I del meu viatge per altres mons m'he portat de Roma un tresor ple de números: "A inventari i numeri" del Gianni Rodari. 

És un àlbum il·lustrat per Alessandro Sanna que amaga perles com aquesta:

"- Quanto pesa una lacrima?

 - Secondo: la lacrima di un bambino capriccioso pesa meno del vento, quella di un bambino affamato pesa piú di tuta la terra"

O aquesta altra:

"Tre per uno trento e belluno

tre per due bisteca di bue

tre per tre latte e caffè"

El text s'ha extret del llibre "Contes per telèfon" (Favole al telefono) d'en Rodari i em va fascinar des de la primera línea. L'autor italià juga amb les paraules i amb les imatges que ens trasmeten. Ironia, tendresa, absurd i realitat es pasegen de número en número com per art de màgia. Prestidigitador del so, Gianni Rodari m'ha tornat a captivar amb les seves sumes estrambótiques i un anar comptant des de la més absoluta fantasia. La meva llibreria està que salta d'alegria amb la nova adquisició italiana. 

Aquesta és la meva primera proposta per aquesta etapa que comença i que espero que estigui ben farcida de:

Bona lectura!

El hombre pequeñito (Contes del circ, part III)

Avui us torno a parlar de circ, però aquesta vegada, es retrata en una novel·la: "El hombre pequeñito" d'Erich Kästner. 

No he aconseguit esbrinar si hi ha una edició de l'obra en català. Jo la vaig llegir fa molts anys (quan encara era una nena) en una edició d'Alfaguara. Encara avui la conservo a la biblioteca i a la memòria. I aprofitant que estic fent un recull de novel·les i contes sobre el circ us en faig cinc cèntims. 

El hombre pequeñito ens explica les aventures i desventures d'un nen tan petit que només medeix 5 cm. i dorm dincs una capsa de mistos. Quan moren els seus pares que també eren diminuts és adoptat per un home de circ. Els trucs de màgia que fan plegats converteixen al petit en un personatge mundialment famós. Però la fama el porta a ser segrestat... 

Erich Kästner, l'autor, va ser un dels puntals de la literatura infantil alemana, creador de personatges tan coneguts com Emili i els detectius i en aquesta novel·la aconsegueix oferir-nos una perspectiva al·lucinat de les coses. La perspectiva d'un nen de tan sols cinc centímetres. Vibrant, divertida i entendridora aquesta novel·la em va regalar llargues hores de:

Bona lectura!

Claudia en el circo (Contes del circ, part II)

I ja en van dos! La carpa del circ es torna a obrir, aquest cop per la Claudia. Un àlbum de Raúl Sueiro ple d'imaginació.

"Claudia en el circo" és un entreteniment adient per als més petits i ideal per als grans. D'aquells contes fàcils llegir i compartir. La Claudia és l'encarregada de fer-nos de de Cicerone i alhora és la dona orquestra del seu circ particular. El de la seva fantasia.  

Ple d'onomatopeies gegants i sonores, l'àlbum ens regala perles com el plat que la Claudia prepara al Ricardo el lleó del circ, un "sopicado de fideos y de letras. Con muchas 'ges' y muchas 'erres'  para que le salieran bien los rugidos" Grrrrrrrr!!!!*

Tot el llibre és una fantasia esbogerrada que porta a la Claudia per tots els racons del seu circ. Em falla una mica el final. Un recurrent: "¡Claudia a cenar!" que em trenca les espectatives. Què hi farem... Fins aquí, però és una:

Bona lectura! 

* Pensant, pensant, crec que aquest hauria estat un bon plat pel meu Menú del Circ del Cel. Un conte-poema sobre el circ que vaig fer pel projecte que portem entre mans amb els companys del curs de contes de l'Ateneu (per cert, va agafant forma, així que pugui us en faré cinc cèntims).

Cuentos pulga (Contes del circ, part I)

No buscaré excuses. He estat desapareguda i ja està. Diguem-li llarg parèntesi de trasllat. Ara torno amb més força, més espai i moltes recomenacions. Començo amb un album infantil del Riki Blanco. Es titula "Cuentos Pulga". El vaig trobar fent recerca de contes i albums sobre el circ. 

Es una història de circ, però sobretot és una història d'amor. Breu i intensa. Literalment. Us imagineu les possibilitats de trobades entre un home bala i una trapezista que no pot trepitjar el terra? 

El Capirote i la Regina, els dos protagonistes d'aquesta història d'amor viscuda en el buit, venen acompanyats de tota la plana del circ, una colla que no té desperdici. Personatges estrambòtics, adients a aquest circ de clars i obscurs. Ombres molt ben treballades per la paleta d'en Riki Blanco, que juga amb la foscor com un autèntic mag. Aquest cor de secundaris ve cadascun amb la seva història. Ding Dong, el paiaso, Nervenkinzel, la directora d'orquestra, Olivia Vatio, la iluminadora... De tots, si es pot triar un, em quedo amb Madame Amulette, una vident que va presagiar que es quedaria sense poders.

Cuentos Pulga, és doncs, un tresor que ja forma part de la meva petita biblioteca d'album infantil. Un tresor que, de quan en quan, em regalarà amb moments de:

Bona lectura!

El zoo d'en Pitus

No. Ho reconec. No havia llegit "El zoo d'en Pitus". És d'aquells llibres que tothom coneix, que tothom dona per llegits, sobretot entre la gent de la meva generació, pero jo no l'havia llegit. La meva escola devia estar fora dels marges de la llei, perquè no me'l van oferir com a lectura recomenada...

En qualsevol cas, ja he complert amb el deute. He començat i acabat aquesta novel·la de Sebastià Sorribes. Valoració: Molt positiva. És una lectura reconfortant. Senzilla, entenedora i simpàtica. Una història "in crescendo" que té en el diumenge gloriós de l'obertua del zoo, una apoteòsi fantàstica. Quan ariben els pallasos... jo crec qua ja m'hi veia en mig del solar reconvertit. Només l'hi poso una pega: no soporto a en Tanet. La resta de personatges són deliciosos, en Juli, el Cigró, la Mariona, en Manelitus, en Flemming... però  de tots em quedo amb un secundari: en Cap Pelat.

"El zoo den Pitus" té merescuda la seva fama. Potser no quedarà entre els meus llibres infantils de capçalera, però sens dubte és una:

Bona lectura!

Pétala

Ja el tinc! El vaig comprar fa dos dies a una llibreria que han obert al carrer Aragó. En un proper post us en donaré més detalls de la llibreria. Avui, toca parlar de la "Pétala".

Aquest colom tan bonic és creació del Luciano Lozano, un company del curs de contes que fa unes ilustracions fantàstiques. La idea és tota seva, però el Pep Bruno li ha donat una cop de mà amb els textos. Fa molta il·lusió veure com la gent se'n surt amb les seves creacions i veu recompensat l'esforç a les llibreries. 

La història de la Pétala, és una història lluminosa, plena de color que porta a aquest intrèpid colom a plantar cara a un drac espectacular. No us el perdeu, el drac. És molt divertit i realment esgarrifós. A mi em recorda una mica als monstres del Maurice Sendak, els que juguen amb el Max "Allà on viuen els monstres".

No us voldria avançar el final, però tan de bo existís la Pétala i aconseguís fer el que aconsegueix fer en el conte del Luciano. Els pagesos, els jardiners i, de fet, tots plegats, estariem molt més tranquils aquests estiu. I, no menys important, els polítics no s'omplirien la boca amb transvassaments.

Bé, només em resta dir que correu a comprar-lo a les llibreries, és de l'editorial OQO i us garanteixo que és una:

Bona lectura! 

La pequeña Mari Luz

Ja està acabada! I com els seus papes (Jordi, Eva i jo) tenim moltes ganes que conegui món l'hem penjada a www.issue.com. Així la podeu veure sencera. Només cal que cliqueu al link de més avall.

Ara està a la impremta i la setmana que vé surt de viatge cap a Madrid, a veure si agrada... i troba padrí. Sino despreés de les vacances d'estiu anirem a buscar-li altres padrins més a la vora.

Aquesta vegada la recomenació és de collita pròpia, però espero que amb "La pequeña Mari Luz" tingueu:

Bona lectura!

Somiant Alícia

Promesa complerta. Passat el pont de l'1 de maig arribo carregada d'energia i de recomenacions. Per avui, només una. Alicia i el país de meravelles, publicat per La Galera, adaptat per Àngel Burgas i il·ustrat per Ignasi Blanch.

Es tracta d'un àlbum infantil que vem analitzar al curs de contes i del qual vem tenir l'honor de conèixer l'autor i l'il·lustrador. Crec, que d'aquella visita vem poder treure moltes conclusions com a futurs autors de literatura infantil, però això potser us ho explicaré un altre dia. 

Ara toca parlar de les tres Alicies recreades en aquest fantàstic àlbum ilustrat. Hi ha, d'una banda, l'Alice Lidell, l'amiga i musa de Lewis Carroll. La nena que passejava en barca pel Tàmessis i escoltava atenta les aventures del seu alter ego. Després hi ha l'Alicia, la protagonista a qui venç la son sota un arbre, la nena que somia, l'Alicia real d'una novel·la irreal. I finalment, hi ha l'Alicia que persegueix conills que parlen, l'Alicia que s'encongeix o es converteix en una geganta, l'alicia que planta cara a la Reina de Cors. L'Alicia que tothom hauria volgut ser.

Complicat? Depen de com es miri. Quantes vegades, de nens, hem jugat a tenir mil cares, a ser un altra persona. Per als nens és així de fàcil. I com diu Antoine de Saint-Exupery al "Petit príncep" el problema de les persones grans és que "sempre necessiten explicacions". Per això quan a vegades es planteja la idoneitat d'aquesta història per als nens, jo no dubtaria a recomenar-la. I per què no? El secret potser està en que el llibre de Lewis Carroll no sigui una novel·la només per a infants, sino una novel·la sense edat, per llegir i rellegir en diferents etapes de la vida i fer, com han fet Àngel Burgas i Ignasi Blanch, la pròpia interpretació. Al cap i la fi, estem parlant d'un somni, oi? Doncs...

Bona lectura!

Mari Luz

Com que està a punt de veure la llum (mai millor dit) us presento a una nena encantadora que es diu Mari Luz. De moment, l'hem fet amb auto-edició amb l'inestimable ajuda del Jordi. Encara no l'hem presentat a cap editorial, de fet, és per un projecte diferent que ja us explicaré si tira endavant. 

Els dibuixos són de l'Eva, i el conte va d'una nena enamorada de tot tipus de llum: el sol, les estrelles, fins i tot la llum d'una lot. Així que estigui sencer, miraré de penjar-lo al blog. Serà el primer conte que tinguem acabat. Quina il·lusió.

Bé, fins aviat. Aquest dies estic una mica atrafagada i no he fet massa recomenacions, però després del pont prometo fer més els deures. En qualsevol cas, espero que després del Sant Jordi, tingueu:

Bona lectura!

M'he trobat una Agu trot, al Pati dels llibres

El proper dissabte 19 d'abril inauguren a Sant Cugat El pati de llibres, una llibreria infantil i juvenil (c/ Xerric, 22). 

Tothom que em coneix una miqueta sap que des de fa molt de temps em rondava pel cap obrir un negoci com aquest. Una llibreria on es conegui bé la literatura infantil, que els agradin els contes i els àlbums il·lustrats, on organitzar activitats per gent de totes les edats amb esperit de nens. La Diana i la Sonia han fet realitat aquesta idea, en un local encantador i ple de llum que de ben segur visitaré sovint. Avui que ja tenien les portes obertes, tot i que encara traginaven amb capses, col·locant els darrers llibres abans de la inauguració, he fet la meva primera compra: "Agu trot" de Roald Dahl. 

Una novel·la curta però divertidíssima al més pur estil Dahl. Curiosament, tot i ser una novel·la per a nens, no en surt ni un de nen. És cert, que no és habitual que això pasi en una novel·la infantil, però l'autor dona una lliçó de com gairebé qualsevol situació es pot convertit en una història perquè els nens s'ho passin "pipa". Qui ho anava a dir que el senyor Hoppy, un jubilat més aviat tímid i ensopit podia acabar protagonitzant una història tan divertida i encantadora com la que ens explica Dahl a "Agu trot" (que vol dir tortuga, només que escrit del revés). 

Ha estat casualitat, però l'atzar ha fet que trobés una petita joia de Dahl al Pati dels contes. Espero trobar-ne moltes més. Només em resta desitjar molta sort a la Diana i a la Sònia, i a la resta, com sempre:

Bona lectura!

La tortuga gigante de las galápagos

M'he adelantat el Sant Jordi. No ho he pogut evitar. Des de que vaig veure el llibre "La tortuga gigante de las Galápagos" de Rébecca Dautremer a la biblioteca que vaig decidir que havia de tenir un exemplar. 

És un àlbum preciós. M'agraden molt les il·lustracions d'aquesta autora i la història és d'allò més original. Una marieta que descobreix el poder de ser un mateix en mig d'una festa de disfresses delirant, on els gossos volen ser cacatues, els bous cocodrils del Mississipí i els eriçons, boes constrictors. I tot en format teatre.

No vull plegar sense donar noticies del projecte que hem engegat amb els companys de l'Ateneu. De moment encara és un embrió però cada dia hi estic més engrescada, espero que ho poguem tirar endavant perquè estic segura que serà a més d'enriquidor per a nosaltres, una molt bona pensada per la literatura infantil. Seguiré informant. Mentre, us deixo amb aquesta Tortuga tan especial. Aquesta vegada no és la Ballaruga, però igualment us desitjo.

Bona lectura!

 

Les bruixes de Dahl

Uf! Sort que ja no sóc una nena... Si encara fos una nena, m'asseguraria que la dona que s'asseu  al meu costat al metro no porta guants. Si encara fos una nena, vigilaria que la veïna del tercer no es grata el cap perquè sembla que porta peluca. Si encara fos una nena, aniria amb quatre ulls amb les senyores del parc que tenen els forats del nas més grossos del normal i que duen sabates fines i punxagudes i caminen coixejant. Si encara fos una nena, me'n guadaria prou d'agafar les coses que em regalen les venedores del mercat que tenen als ulls una llum extranya o restes de tint blau a les dents.

Uf! Sort que ja no sóc una nena perquè si no patiria molt de trobar-me amb una bruixa i no ser capaç de decidir si és realment una dona o una bruixa. Bé, de fet encara que ja no sigui una nena seguiré patint per decidir si qualsevol dona, és una dona o una bruixa. Però al menys tinc la tranquil·litat que, com que ja no sóc una nena, ja no els hi faig pudor (a caca de gos fresca!). 

Una altra vegada Roald Dahl. Una altra vegada he tornat a ser una nena gràcies a la seva ploma extraordinària i a la seva meravellosa novel·la "Les Bruixes".

Bona lectura!

Primavera

Diu la llegenda que la deesa Persefone, reina de l'inframon, tornava al costat de la seva mare Demeter, deesa de la terra i de l'agricultura, pels volts de març. La terra reverdia amb la trobada de les dues deeses. Arribava amb elles la Primavera. 

Amb la primavera arriba també el curs Teoria i pràctica del conte infantil II a l'Ateneu. Noves espectatives, nous reptes i esperem, nous fruits literaris. Mentre, segueixo amb la novel·la que, de moment, no té nom però que agafa forma. 

Tot i que no hi ha recomenació no vull acabar sense desitjar-vos:

Bona lectura!

*Les flors que guarneixen el post d'avui són una creació de la Mònica, que és una artista floral excepcional. Però sobre tot, són un regal del Xavi que m'ha fet el regal més gran que es pot fer (i no sónles flors). Sense ell aquest bosc no hauria crescut mai i els meus contes haurien viscut a l'Hades per sempre en companyia de la deesa Persefone.

Andersen sota el salze

Imperdonable! Finalment ahir, dia 2 d'abril, no vaig actualitzar com tenia previst fer. Amb un dia de retras faig esment del Dia Internacional del Llibre Infantil i aprofito per fer homenatge al gran Hans Christian Andersen. 

Fa mesos que reclamo als meus pares la col·lecció de llibres d'Andersen amb la que vaig començar a tenir conciència que allò de llegir històries era una de les coses més meravelloses del món. Fascinada pels dibuixos (ara potser els trobaria una mica tous) m'endinsava en mons màgics i encantadors que les històries acabaven de perfilar en la meva tendra ment infantil. A la col·lecció hi havia, si la memòria no em falla, gairebé totes les històries conegudes de l'autor. Però de totes elles recordo una de no tan famosa amb especial devoció: "Bajo el sauce" (els llibres eren en castellà). Si he de ser sincera no recordo la història complerta, però mai més he oblidat aquella primera il·lustració i com, a través de les paraules, es dibuixaven les plàcides tardes d'estiu en les que dos nens passaven llargues estones sota un abre desmai prop del riu. Quan vull relaxar-me no puc fer més que viatjar a aquell racó de món: un jardí balsàmic i silenciós on només se sentia la fina veu de la nena. Rellegint avui la resta de la història, descobreixo que és molt trista, de fet, els únics moments feliços que viu el protagonista tenen lloc sota el salze en companyia de la seva amiga. Potser per això vaig oblidar la resta del conte i em vaig quedar amb la bellesa d'aquell instant sota l'arbre.

Si no l'heu llegit us la recomano i si aconseguiexo recuperar la col·lecció, prometo penjar la il·lustració perque pogueu dibuixar-vos el mateix plàcid raconet per desconectar. Fins llavors:

Bona lectura!

La Tortuga Ballaruga

La Susana Ezquerra acaba de pasar-me la primera imatge de la Tortuga Ballaruga. Un projecte eco-infantil que ja fa uns mesos tenim entre mans. Estic acabant de pul·lir la primera aventura d'aquesta tortuga i després la farem volar al planeta Verdial o allà on ens porti la imaginació. 

La Tortuga Ballaruga, amb permís del Pol, fill de la Susana i inspirador del personatge, és una tortuga molt especial. Ja ho diu el principi del conte: "De closques hi ha de moltes menes, però la de la nostra tortuga, a més de dura és un iman d'aventures, per això no és gens extrany que li diguin Ballaruga". 

Viatges arreu del món, al centre de la terra, al fons del mar o als confins de l'univers portaran a la Ballaruga a viure mil·lers d'aventures, per tal de trobar la millor manera de fer d'aquest planeta nostre una llar més confortable. La Susana, el Pol i una servidora, us convidem a acompanyar-la si teniu prou esma, perquè encara que diuen que les tortugues són molt lentes a la Ballaruga li sobra energia i no és fàcil de seguir. 

Encara no us puc mostrar el conte sencer, però com que segur que teniu algun llibre entre mans, com sempre:

Bona lectura!

Jim Botó i Lluc el maquinista

Avui que he acabat l'esquelet de la meva primera novel·la per a nens vull dedicar el post a una novel·la molt especial: Jim Botó i en Lluc, el maquinista. 

Fa molts i molts anys que la vaig llegir, hi ha qui després de La Història Interminable o Momo, la considera una obra menor d'en Michael Ende, però jo la recordo com una petita peça d'orfebre. Delicada i extremadament bella. Encara busco aquella illla amb un rei i tres súbdits i mig, m'encantaria poder viatjar amb l'Emma, la locomotora i ser padrina de la seva filla, la petita locomotora que gairebé no sabia pitar i encara tenia els fars per obrir. La Xina, per a mi que encara no he pogut visitar, és com la descriu Ende en les seves planes, un món imaginari on encara hi habiten els dracs i s'hi passegen netejadors d'orelles. Gràcies senyor Ende, per fer-nos viatjar per paisatges tan poc probables i tan reals alhora. De tot cor:

Bona lectura!

Tres pometes d'un pomer

Ja tenia ganes de veure algun dels meus contes il·lustrat. Aquesta preciositat és obra de l'Eva Mayral i tot i que segons l'artista és només un esboç, m'encanta!

Respecte el text em falta acabar de millorar les rimes i si tot va bé serà el primer que presentaré a les editorials. És la història de tres pomes germanes amb destins molt diferents. 

Molta sort a les "Tres pometes d'un pomer". I a la resta:

Bona lectura!

Hi havia una vegada... un curs

Penúltima classe del curs de teoria i pràctica del conte infantil a l'Ateneu de Barcelona. "Todo lo bueno se acaba", que diuen. Ja m'he inscrit a la segona part, però aquesta ha estat inoblidable. He aprés moltes coses. Moltíssimes. Però per sobre de tot he trobat un espai on escriure, el temps per dedicar-m'hi. Se m'ha obert la porta que feia molt que tenia tancada, tot i que de quan en quan hi feia un cop d'ull pel forat del pany.

Vull donar les gràcies a la Marta Luna. Pel seu entusiasme contagiós. Per la seva mirada crítica i clarivident. Per trencar tòpics, fer-nos gaudir i per fer-nos aprendre. Per presentar-me a Rodari a qui no coneixia i que està resultant inspirador. Per donar-me la clau de la porta de la que parlava. La porta a una cambra pròpia.

També una forta abraçada molt forta a la Berta, la Mª José, la Martina, la Mercé, la Tona, la Mireia, el Luc, la Paloma, L'Antoni, l'Eva i la Mª Àngels. En fi, a tots els companys d'aquest curs, que m'han donat moltes versions d'una mateixa cosa: com s'estima un conte. Per això, us desitjo a tots, que sigueu molt feliços i que menjeu molts anissos! Fins aviat i...

Bona lectura (i escriptura)!

Quan els arbres no deixen veure el bosc

Capficada amb les meus dubtes de si hi poso cor, budells, fetge i companyia a l'hora d'escriure m'havia aturat. I al final no van resultar res més que excuses per no treballar. Tenia el dia mandrós, mira per on.

Avui la cosa canvia. M'he trobat "Un tresor sota el sofà". Falta pulir, com la resta, però estic contenta. Amb la idea: l'autèntic valor de les coses petites. I amb els personatges: La Irene (espero que t'agradi l'homenatge, Cristina), en Pere, la veïna Josefina i la resta.

Encara no us el puc ensenyar, per tant tot i que avui no us he recomenat res, us desitjo:

Bona lectura!

Agraïments a Rodari i Lindgren

Des d'ahir que hi dono voltes. Els meus exercicis al curs de contes infantils de l'Ateneu, són correctes o si mes no això em diu la professora. Falta fer el darrer exercici de pulir, de millorar a nivell de rimes o d'estil, però me'ls donen per bons. Però potser em manca alguna cosa més. No ho tinc clar. Aquest matí m'he llevat neguitosa amb aquests pensaments. He arribat a la conclusió que potser no sóc prou valenta per sortir-me del que m'és còmode. D'allò que conec i domino per llançar-me al buit i crear a mans plenes, sense limitacions, arriscant. I una cosa és clara, per escriure contes per a nens s'ha de ser lliure. L'Astrid Lindgren, autora de la Pippi, en l'article Diálogo con un futuro autor de libros infantiles recomana: "Escribe lo que te salga del alma, y con ilusión. Tanto a ti como a todos los autores de obras infantiles os deseo libertad."

Després de llegir l'article he decidit anar a la biblioteca del Mil·lenari, a Sant Cugat. A veure si la secció infantil em feia passar el neguit. Llegir, aprendre dels mestres i tornar a somiar. Allà m'he trobat amb Rodari, i els seus Contes per telèfon. Homes de mantega, paisos on tot começa per des- o paisos sense puntes on les multes per incivisme es paguen estomacant els policies. Quina alenada d'aire fresc! Ja em sento millor. Quan m'he acabat els contes d'en Rodari he agafat en prèstec dos llibres més. Com que m'ha ajudat tant he decidit endur-me un altre d'en Gianni Rodari, Contes llargs com un somriure. Després m'he decidit per Tiny de llum de lluna d'Antoni Garcia Llorca. I aquesta vegada m'ho desitjo a mi mateixa (tot i que podeu sentir-vos inclosos):

Bona lectura!

Allà on viuen els monstres

Aquesta nit he tingut un mal son. Llàstima que els monstres que hi sortien no fossin com els d'en Maurice Sendak. Salvatges, lliures i desinhibits. Dentuts, peluts i amb grans urpes. Monstres realistes. Es pot demanar més? 

Amb aquesta obra, vaig iniciar-me no fa gaire en el món de l'àlbum. Un món que enganxa i no et deixa escapar. Va ser a les primeres sessions del curs de Teoria i pràctica del conte infantil a l'Ateneu de Barcelona. La Marta Luna, la professora, n'és una enamorada i ens ha sabut trasmetre la passió. La meva biblioteca personal d'àlbums comença a crèixer. Llàstima que Allà on viuen els monstres, d'en Maurice Sendak estigui descatalogat. Animo als senyors de l'editorial Kalandraka a fer-ne una nova edició. Tenen, al menys, una compra assegurada. Mentre el tornaré a rellegir abans de tornar-lo a la biblioteca de Cerdanyola. Ja m'he passat de dies... però l'esperit rebel d'en Max i els seus monstres m'ha posseït. Espero de tot cor que no em castiguin a dormir sense sopar.  Avui tinc una gana ferotge!

Aprofito per comentar-vos que s'està fent una versió cinematogràfica de l'obra de Sendak. Spike Jonze n'és el director. Sembla que Where the wild things are s'estrenarà l'any vinent però ja corren imatges per la xarxa...

Tot i que això només és una proba, no imatges reals del llargmetratge també es comenta que la pel·lícula està tenint forces problemes per tirar endavant. En qualsevol cas, sempre ens quedarà el llibre.

Bona lectura!

Matilda

Començo per la Matilda d'en Roald Dahl. Per ser el model de lectora al que tots hauriem d'aspirar* i el model de novel·la al que voldria arribar.

No sé on em portarà el bosc, però valenta, com la Matilda, m'hi llenço de cap. Així doncs, només em resta convidar-vos a descobrir què amaga aquest Bosc dels contes. Ja us adverteixo que ni jo mateixa ho sé. Ho aniré esbrinant a mida que avanci. Però ja estic desitjant veure on em porta el camí de les llambordes grogues, el cau del conill blanc, la música captivadora del flautista d'Hammelin. 

* De moment us facilito la lista de llibres que la senyora Phelps, bibliotecària, proposa a la Matilda:

Nicholas Nickleby, de Charles Dickens

Oliver Twist, de Charles Dickens

Jane Eyre, de Charlotte Brönte

Orgull i prejudici, de Jane Austen

Tess dels Ubervilles, de Thomas Hardy

Retorn a la terra, de Mary Webb

Kim, de Rudyard Kipling

L'home invisible, d'H.G. Wells

El vell i el mar, d'Ernest Hemingway

El soroll i la fúria, de Wiliam Faulkner

Els ceps de la ira, de John Steinbeck

Els bons amics, de J.B Priestley

Rocs de Brighton, de Graham Greene

La revolta dels animals, de George Orwell

Bona lectura!