El zoo d'en Pitus

No. Ho reconec. No havia llegit "El zoo d'en Pitus". És d'aquells llibres que tothom coneix, que tothom dona per llegits, sobretot entre la gent de la meva generació, pero jo no l'havia llegit. La meva escola devia estar fora dels marges de la llei, perquè no me'l van oferir com a lectura recomenada...

En qualsevol cas, ja he complert amb el deute. He començat i acabat aquesta novel·la de Sebastià Sorribes. Valoració: Molt positiva. És una lectura reconfortant. Senzilla, entenedora i simpàtica. Una història "in crescendo" que té en el diumenge gloriós de l'obertua del zoo, una apoteòsi fantàstica. Quan ariben els pallasos... jo crec qua ja m'hi veia en mig del solar reconvertit. Només l'hi poso una pega: no soporto a en Tanet. La resta de personatges són deliciosos, en Juli, el Cigró, la Mariona, en Manelitus, en Flemming... però  de tots em quedo amb un secundari: en Cap Pelat.

"El zoo den Pitus" té merescuda la seva fama. Potser no quedarà entre els meus llibres infantils de capçalera, però sens dubte és una:

Bona lectura!

Pétala

Ja el tinc! El vaig comprar fa dos dies a una llibreria que han obert al carrer Aragó. En un proper post us en donaré més detalls de la llibreria. Avui, toca parlar de la "Pétala".

Aquest colom tan bonic és creació del Luciano Lozano, un company del curs de contes que fa unes ilustracions fantàstiques. La idea és tota seva, però el Pep Bruno li ha donat una cop de mà amb els textos. Fa molta il·lusió veure com la gent se'n surt amb les seves creacions i veu recompensat l'esforç a les llibreries. 

La història de la Pétala, és una història lluminosa, plena de color que porta a aquest intrèpid colom a plantar cara a un drac espectacular. No us el perdeu, el drac. És molt divertit i realment esgarrifós. A mi em recorda una mica als monstres del Maurice Sendak, els que juguen amb el Max "Allà on viuen els monstres".

No us voldria avançar el final, però tan de bo existís la Pétala i aconseguís fer el que aconsegueix fer en el conte del Luciano. Els pagesos, els jardiners i, de fet, tots plegats, estariem molt més tranquils aquests estiu. I, no menys important, els polítics no s'omplirien la boca amb transvassaments.

Bé, només em resta dir que correu a comprar-lo a les llibreries, és de l'editorial OQO i us garanteixo que és una:

Bona lectura! 

La pequeña Mari Luz

Ja està acabada! I com els seus papes (Jordi, Eva i jo) tenim moltes ganes que conegui món l'hem penjada a www.issue.com. Així la podeu veure sencera. Només cal que cliqueu al link de més avall.

Ara està a la impremta i la setmana que vé surt de viatge cap a Madrid, a veure si agrada... i troba padrí. Sino despreés de les vacances d'estiu anirem a buscar-li altres padrins més a la vora.

Aquesta vegada la recomenació és de collita pròpia, però espero que amb "La pequeña Mari Luz" tingueu:

Bona lectura!

Somiant Alícia

Promesa complerta. Passat el pont de l'1 de maig arribo carregada d'energia i de recomenacions. Per avui, només una. Alicia i el país de meravelles, publicat per La Galera, adaptat per Àngel Burgas i il·ustrat per Ignasi Blanch.

Es tracta d'un àlbum infantil que vem analitzar al curs de contes i del qual vem tenir l'honor de conèixer l'autor i l'il·lustrador. Crec, que d'aquella visita vem poder treure moltes conclusions com a futurs autors de literatura infantil, però això potser us ho explicaré un altre dia. 

Ara toca parlar de les tres Alicies recreades en aquest fantàstic àlbum ilustrat. Hi ha, d'una banda, l'Alice Lidell, l'amiga i musa de Lewis Carroll. La nena que passejava en barca pel Tàmessis i escoltava atenta les aventures del seu alter ego. Després hi ha l'Alicia, la protagonista a qui venç la son sota un arbre, la nena que somia, l'Alicia real d'una novel·la irreal. I finalment, hi ha l'Alicia que persegueix conills que parlen, l'Alicia que s'encongeix o es converteix en una geganta, l'alicia que planta cara a la Reina de Cors. L'Alicia que tothom hauria volgut ser.

Complicat? Depen de com es miri. Quantes vegades, de nens, hem jugat a tenir mil cares, a ser un altra persona. Per als nens és així de fàcil. I com diu Antoine de Saint-Exupery al "Petit príncep" el problema de les persones grans és que "sempre necessiten explicacions". Per això quan a vegades es planteja la idoneitat d'aquesta història per als nens, jo no dubtaria a recomenar-la. I per què no? El secret potser està en que el llibre de Lewis Carroll no sigui una novel·la només per a infants, sino una novel·la sense edat, per llegir i rellegir en diferents etapes de la vida i fer, com han fet Àngel Burgas i Ignasi Blanch, la pròpia interpretació. Al cap i la fi, estem parlant d'un somni, oi? Doncs...

Bona lectura!